Sants?

Assenyalo directament l’entrenador i la junta directiva com a culpables de la derrota d’avui. Ja sé que als futbolistes se’ls han de donar referències de l’adversari, però en aquest cas no calia dir-los el nom. Segur que quan els jugadors del Catllar van saber que ens visitava el Sants es van pensar que serien un grup d’angelets que no voldrien oposar-nos resistència. Però no, al Sants no hi jugava ni Sant Mateu, ni Sant Pere Màrtir ni cap àngel de la guarda, sinó onze paios amb fam, amb molta fam. Per això l’Alfonso s’hauria d’haver inventat el nom del nostre rival i consensuar-lo amb la junta perquè el posés als cartells que anunciaven el matx.

Ai...si quan us tingui ensenyats a tots fotareu el camp...

Ja sóc aquí!

Perdoneu pel retard en l’arrencada del blog però és que acabo d’arribar del meu peregrinatge pels indrets més sagrats del món.
Al Catllar se l’estima amb fets i no amb paraules i jo he posat el meu granet de sorra intentant seduir a les deïtats més diverses. Vaig començar a Roma, posant un ciri amb l’escut del club a Sant Pere del Vaticà. D’allà vaig marxar cap al Tíbet on un monjo budista em va assegurar que el Catllar estaria present en totes les seves pregàries. Seguidament vaig aterrar a la Meca i vaig sol.licitar de genolls a un imam que li digui a Alá que ens ajudi en els moments més complicats. Suposo que amb tantes demandes algun o altre ésser superior s’alinearà amb nosaltres.
També vaig estar amb els mormons, una de les religions que més aposta per la poligàmia. Aquesta narració, però, la deixo per un altre escrit....
Bentrobats a tots i visca el Catllar!