diumenge, 23 de desembre del 2007

Tooornaaa, a casa tooornaaa, per Nadal!


Com si fóssim els del torró “El Almendro” hem tornat per Nadal i per partida doble: d’una banda a casa i de l’altra a nivell esportiu. Bé, esportivament parlant no és que haguéssim marxat del tot, sinó que tan sols hem estat 15 dies fora... Però mira, tu, ens hi tornem a posar i esmicolem un dels històrics del futbol català. Qui ho hagués dit això quan fa pocs anys jugàvem amb els de la Riera i companyia? Amb tots els respectes, eh..., però ara cadascú està al seu lloc.
El que sí era necessari per l’equip era retornar al nostre camp. Si ho haguéssim fet abans potser ara ocuparíem la zona d’ascens, però com que les obres les ha fet el mateix despatx d’arquitectes que està construint la Sagrada Família, els homes no tenien molta pressa.
Sigui com sigui, el que està clar és que els aficionats del Catllar passarem els millors Nadals de la nostra història. Així que gaudiu-lo i abuseu de tots els vicis que aquestes festes us ofereix.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Un altre fatxenda



L’àrbitre ens ha tornat a pispar el partit tot i que aquesta vegada el justicier de l’escopinada (afortunadament recuperat) no ha fet gala del seu do. El col·legiat ha pogut abandonar tranquil·lament el camp. I és que el públic del Roquetenc gairebé l’ha acomiadat fent-li el passadís d'honor perquè les tres faltes que han significat els gols d’ells se les ha tret de la butxaca.
Al final del matx en Joan Riera ha intentat demanar-li explicacions, però ell s’hi ha negat en rodó mostrant una fatxenderia més insultant que la de la Ministra Álvarez. Entre d’altres coses li ha dit que ell posseïa dos carreres i que no tenia per què justificar la seva actuació... El que no sabem és si les carreres són universitàries o de sacs.


Ens comencen a agafar mania, així que diumenge que ve no estaria gens malament que l’àrbitre de torn el rebéssim amb una forta ovació i amb una bona panera perquè passi un bon Nadal...

dilluns, 10 de desembre del 2007

Salivada letal


La família del Catllar està vivint uns moments dramàtics. No per la derrota d’ahir, no, sinó per l’estat de salut d’un aficionat. Desconec el seu nom però es tracta de l’individu que al final del partit va clavar a l’àrbitre una de les escopinades més grans de la història. El subjecte en qüestió va deixar anar una salivada de 3 litres que el va deixar totalment deshidratat. Actualment els serveis metges de l’hospital de Santa Tecla el tenen connectat a 4 dipòsits de sèrum per mirar que recuperi tot el líquid perdut. A veure si se’n surt.
Sigui com sigui no està bé que actuem així per més que ens robin el matx i en cas que l’home de l’escopinada es recuperi jo el deixaria sense entrar al camp durant uns quanta partits. Seria millor que el contractés la Generalitat perquè regenerés els pantans secs de Catalunya...

divendres, 7 de desembre del 2007

Fem país i equip!

N’hi ha que només parlen i després no prediquen amb l’exemple. Oi que vivim a la societat de la diversitat? Doncs a donar exemple com hem fet nosaltres fitxant un negre, el primer en tota la història de l’entitat. Dic negre perquè no entenc aquells que diuen “de color”. A quin color es refereixen? Al blanc? Al negre? Al groc? Collons si és negre per què negar-li aquest qualificatiu?
De tota manera sigui quin sigui el color de la seva pell el que de debò importa és la seva qualitat com a futbolista i em diuen que és indiscutible. Es diu Angel Fulla i els que el coneixen m’asseguren que ens donarà molts migdies de glòria. És ràpid com en Carl Lewis, fort com en Míster-T i amb el mateix instint de gol que l’Etoo. Tota una joia. Això sí, també m’han advertit que segurament no durarà massa a les nostres files perquè ens el fotaran. Així doncs que la directiva prengui nota i faci alguna cosa perquè qui vingui a buscar-lo ens deixi alguns bitllets a la caixa. Mentrestant gaudim-lo!
Benvingut Angel! O millor dit Fulla que és com li agrada que li diguin.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Gran Reserva D.O. "El Catllar"


En Joan Riera és un crack. Habitualment els entrenadors fonen les seves estrelles i després les supleixen amb uns reserves que estan desmotivats i emprenyats perquè no juguen i que diuen “ sí, ara que corri ton pare.” El resultat és que aquests suplents no els dona la gana donar la talla mentre que a les estrelles se’ls puja l’ego pensant que sense ells l’equip no rutlla.
En Joan, en canvi, ha capgirat aquest cercle viciós. Ha obligat a les figures a simular unes lesions que en realitat no existeixen amb l'objectiu d'apartar-los de l’equip sense que ningú s’estranyi. Com que estem a principis de temporada, els reserves s’estan menjant l’herba, la sorra i fins i tot les línies de calç per fer-se valer. El resultat és doblement positiu: d’una banda ja portem 9 jornades consecutives sense perdre i de l’altra que els Manolín, Tudelas, Rosados...quan es recuperin de les seves “lesions” saben que seguiran sent necessaris però no imprescindibles. Chapeau Joan!